Més que un projecte per a l'hidrogen verd

Tothom ha sentit parlar avui dia de l'hidrogen verd, així com de les intencions que tenen les regions i els estats europeus per al desplegament de les inversions necessàries perquè la seva producció a gran escala sigui una realitat durant la dècada vinent. Això representa, tanmateix, un repte ingent, atès que la producció d'aquest vector energètic requereix de l'alineament de quatre factors clau: el desplegament de les energies renovables a gran escala, el desenvolupament i la millora de les tecnologies de producció d'hidrogen verd i els seus derivats, la construcció d'infraestructures eficients per a la seva aJmacenaje i transport i la generació d'un mercat madur que faci que l'hidrogen verd pugui ser competitiu respecte d'altres solucions energètiques menys sostenibles i que no permeten la ruptura definitiva amb la dependència de combustibles fòssils d'origen extracomunitari, que en el cas espanyol suposa un 75%, molt lluny de l'autosuficiència. 

Sobre l'eterna pregunta de si el mercat està preparat per assumir un consum d'hidrogen renovable a curt termini, un clar exemple el trobem en la indústria petroquímica de Tarragona, que consumi al voltant de 80.000 tones anuals d'hidrogen d'origen fòssil per als seus processos de síntesis, un fet que dona una idea de la demanda real i les necessitats d'aquest sector per a fer front a la futura transició de les refineries petroquímiques cap a les biorrefinerías de química verda i circular. 

Després d'entrar en punt mort des de fa tres anys, el MidCat queda definitivament enterrat, atès que es considera poc sostenible tant a nivell ambiental com econòmic, i es posa sobre la taula un projecte "europeista, solidari, verd i de futur", segons paraules de la vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, que proposa una connexió subaquàtica, batejada Bar Mar, que permet enllaçar Barcelona i Marsella mitjançant una canonada submarina de 360 km dissenyada bàsicament per a transportar hidrogen verd entre l'any 2027 o 2028 i l'inici del pròxim decenni. La idea de connectar els ports de Barcelona i Marsella ja va ser defensada pel pioner i responsable del despligue inicial del gas natural a Espanya, Pere Duran Farell, qui en els anys setanta va plantejar la connexió entre les regasificadoras d'aquestes ciutats per a convertir-se en un pol de distribució d'energia en el Mediterraneo occidental, anticipant de nou una inversió necessària a futur. Ara com ara encara embrionària, fa falta cuidar-la i fer possible, entre tots, que vegi la llum en un futur pròxim i no caigui en l'oblit, com altres iniciatives que no van passar de ser una genial idea, ja sigui per falta de voluntat política o per interessos partidistes.

En aquest sentit, presa especial rellevància l'anunci fet pels governs d'Espanya, França i Portugal per a desbloquejar la interconnexió energètica entre el sistema ibèric i la resta d'Europa, pensant que, en paral·lel, en la canonada s'instal·larà un emissari submarí per al transport d'energia elèctrica de fonts renovables. Addicionalment destaca la proposta de la millora de la connexió francesa pel golf de Biscaia, però també executar els 162 quilòmetres que queden per a completar la connexió energètica entre Espanya (Zamora) i Portugal (Celourico dona Beira). L'objectiu d'aquestes actuacions és passar d'una capacitat d'intercanvi entre el Mercat Ibèric de l'Electricitat (Mibel) i el sistema francès de 2.800 MW a 5.000 MW, millorant sustancialemente l'aïllament crònic del sistema ibèric i per tant la seguretat i la independència de la infraestructura energètica comunitària. 

Catalunya i Barcelona es poden convertir en un punt neuràlgic en la nova estructura energètica europea i configurar-se com un hub per a la producció i la distribució d'hidrogen verd a causa del potencial geoestratègic de la conca mediterrània i el corredor de l'Ebre per a produir energies renovables amb un cost més reduït respecte d'altres països del nord d'Europa, però també gràcies a la sortida natural al mediterrani que representa el port de Barcelona. 

En contrapartida, i especialment en el cas de Catalunya, cal fer un esforç per evitar la falta de polítiques unificades derivi en una sèrie de traves administratives, que poden eternitzar l'obtenció de les autoritzacions i els permisos exigibles, en comparació amb altres regions on s'aplica la via del fast track per a aquesta mena d'iniciatives, creant un desequilibri territorial incomprensible per al desenvolupament social i empresarial.

Davant un projecte d'aquesta envergadua faria falta que tots els agents polítics sense excepció, però també els econòmics i socials i les associacions d'empreses del sector, poguessin ser partíciples de decisions que marcaran el futur del mix energètic del nostre país, a més de la supervivència i la competitivitat de diversos sectors com el químic, el metal·lúrgic, el del ciment,  l'automoció o el transport terrestre i marítim, entre molts altres. 

Encara que l'execució d'aquesta iniciativa depèn encara de molts factors tècnics, ambientals i econòmics, farà falta un compromís sòlid de totes les parts, a més de l'establiment d'aliances estratègiques per a fer que els vincles i els compromisos a escala europea no presentin ningun tipus de fissures, com tampoc les han de presentar les institucions a escala local i supramunicipal, amb la finalitat d'aconseguir un màxim grau d'acord, mitjançant l'enteniment comú, a fi de poder desenvolupar aquesta infraestructura innovadora, estratègica i d'interès comunitari, però també de país.

O això o podríem perdre el corrent...